dijous, 15 de desembre del 2011

CANÇONETA INCERTA

CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.

El cor quiet (1925)


DIA REVOLT


http://opus-brahms.blogspot.com/

dimecres, 9 de novembre del 2011

ENLLAÇOS SOBRE EL NOUCENTISME



La poesia és el gènere literari que juntament amb les proses del Glosari de Xènius participa més fidelment la voluntat de construcció de l’ideal estètic i plàstic del Noucentisme, determinat per l’exemplaritat temàtica i la perfecció formal. És una poesia marcada per tres grans llibres iniciàtics, les Horacianes (1906) de Miquel Costa i Llobera, Els fruits saborosos (1906), de Josep Carner, i La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost.

La influència del classicisme, el paisatge, la visió urbana o la vida quotidiana són alguns dels aspectes que tracten en una evolució en què poesia i arts plàstiques presenten un evident correlat temàtic i formal. A partir de 1918, en què es produeix el punt d’inflexió en el desenvolupament del Noucentisme, la poesia adopta un to més introspectiu i humanitzat que es pot identificar amb la deconstrucció de l’ideal de l’estètica de l’arbitrarisme.

L’esperit de grup que caracteritza els poetes del Noucentisme es manifesta des de diverses plataformes, com La Revista (1915-1936). Dues antologies poètiques, l’Antologia dels poetes catalans d’avui (1913), l’Antologia de poetes catalans moderns (1914), d’Alexandre Plana i l’assaig sobre Les noves valors de la poesia catalana (1919) de Joaquim Folguera mostren el procés evolutiu de l’ascens, la inflexió i la desconstrucció de l’ideal de la poesia noucentista.

II. CARACTERÍSTIQUES

. arbitrarisme, exercici de la voluntat com a transformadora de la realitat

. l’objectivitat expressiva

. Temes: la vida quotidiana, el paisatge, els éssers.

. Llenguatge: serenitat; de la ironia a la sàtira (Carner, Guerau de Liost)

Les formes poètiques. el sonet, màxim exercici de creació poètica (Josep Carner, Josep M. López-Picó). 
També la cancó, l'epigramma...

Etapes:. Construcció (1906-1918) L’objectivitat expressiva,

Deconstrucció (1918- 1930)Consciència subjectiva: amor, mort, Déu, l’infinit (Josep M. López-Picó). Lirisme, poesia pura, postsimbolisme La Revista (1918-1930…); Publicacions de “La Revista”

Poetes noucentistes
: Guerau de Liost (1878-1933)Josep Carner (1884-1970)Josep M. López-Picó (1886- 1959)Clementina Arderiu (1889-1976)Joaquim Folguera (1893-1919)Carles Riba (1893- 1959)Josep M. De Sagarra (1894-1961)

http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=51b8ef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=51b8ef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=067aef7fb89d7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-noucentisme

FEINES A FER setmana del 9 a 11 de novembre

MÉS TASQUES PER NO AVORRIR-VOS I PER ANAR APRENENT!

1. Cal que feu el comentari de l'escena XV, tot seguint les pautes que teniu marcades en el bloc del comentari de text ( DIA DE LLIURAMENT: 15 DE NOVEMBRE)
2. Feu un esquema-resum del pròleg que vau llegir de l'Anton Carbonell ( 22 DE NOVEMBRE)
3. Comenceu a llegir el llibre de Josep Carner ( a finals d'aquest mes ha d'estar llegit i comentat) A PARTIR DEL DIMARTS 15: CAL QUE TOTHOM EL PORTI A CLASSE)

ABRAÇADES!

dilluns, 19 de setembre del 2011

Comentari de text

GUIÓ PER COMENTAR TEXTOS LITERARIS

1. Lectura i comprensió del text

- Llegir atentament el text
- Consultar en el diccionari tots els mots que no s’entenen

2. Introducció i contextualització

- Indicar l’autor i el títol de l’obra que es comenta
- Especificar l’època i el moviment literari al quals pertany l’obra
- Tenint present si es tracta d’un fragment o d’un text independent, cal localitzar-lo en l’obra de l’autor i el conjunt de d’obres. Concretar el gènere ( poesia, narrativa, teatre, assaig…)

3. Concreció del TEMA del text:

Sintetizar en una frase la idea que es preten transmetre ( ha de ser una definició del tema clara, breu i exacta ( per ex: la rebel.lia del poeta davant la injustícia, La desesperació per la mort de l’estimada, reflexió sobre la fugacitat de la vida…etc)

4. Fixar l’ESTRUCTURA:

Anomenem estructura a la manera de distribuir-se tant el contingut com els materials lingüístics i altres recursos literaris, que es reforcen mutuamente.

Anomenem apartats a cadascuna de les parts en què podem dividir el text, segons si adquireix matisos nous o tractaments diferents. Són visibles tant pel contingut com per les estructures sintàctiques i lèxiques. Tot i que en poesia, l’apartat no cal que coincideixi forçosament amb l’estrofa.

5. Anàlisi de l’ESTIL

Cal tenir present que hi ha una relació molt estreta entre tema i contingut, i que el comentari consisteix a veure com el tema es va dibuixant apartir dels trets formals del passatge.

Si es tracta de Poesia: Cal destacar les principals figures retòriques i determinar quin lligam mantenen amb el contingut.


Si es tracta d’un poema, caldrà:
- comptar el nombre d’estrofes, el nombre de versos i de síl·labes.
- Analitzar la rima ( consonant, assonant, femenina o masculina) i la seva estructura.
- Determinar-ne el tipus d’estrofa.

Si es tracta d’una narració, caldra analitzar les tècniques narratives:

- Punt de vista i tipus de narrador:

-Extern omniscient (i el tipus d’omnisciència: omniscient absolut, limitat, editor, conductista )

-Intern: protagonista, testimoni, múltiple, monòleg interior…)

- Temps i estructura narrativa: Lineal, retrospectiva, anticipació, in media res, tècnica del contratemps)
- Estil: directe, indirecte, indirecte lliure)
- Espai :com se’ns descriu, a partir de qui, quin tipus és i quin lligam té amb la visió de l’autor)
- Els personatges: caracteritzar-los segons si són plans o rodons, segons com se’ns presenten ( és a dir a partir de qui, com parla, quin registre utilitza…)

A partir de la forma de presentació podrem parlar de com és el personatge ( aspecte, carácter, ideologia, situació social, comportament, relació amb els altres i significat del personatge en la temàtica de l’obra).

- Anàlisi del discurs : cal determinar el predomini o la combinació de les tipologies textuals i comentar-ne les característiques lingüístiques pertinents.

Si es tracta d’un text teatral: cal tenir present que cal distinguir els diàlegs de les acotacions. Cal també analitzar els personatges i determinar els elements que serveixen per situar el text en un espai i temps concrets.


5. CONCLUSIÓ

S’ha de redactar una síntesi global dels trets més destacats del text comentat, tant en l’aspecte formal com en el de contingut. És recomanable centrar-se en aquella característica del text que permeti fer una valoración més general del fragment i de l’obra, és a dir, la que utilitzem com a eix transversal perquè relacioni d’una manera cohesionada tot el comentari.


ERRORS QUE CAL EVITAR:

1. L’exposició dels coneixements de la matèria sense relacionar-ho amb el text.
2. Parafrasejar el text, o sigui, dir el mateix amb diferents paraules.
3. Fer un llistat de les figures retòriques emprades sense lligar-ho amb l’aspecte temàtic i sense establir-ne la seva rellevància.
4. Valorar de forma personal la qualitat del text.

dimarts, 6 de setembre del 2011

CURS 2011/2012





La primera lectura que llegirem serà Mar i Cel, d'Àngel Guimerà, una de les seves tragèdies romàntiques que el van fer més popular.

per què he plorat?




dijous, 19 de maig del 2011

VEUS NARRATIVES, QUADERN D'ARAM

I-II: VEU NARRATIVA QUE INDENTIFIQUEM AMB L'AUTORA( PARLA DE LA GÈNESI I LES CLAUS PER COMPRENDRE LA HISTÒRIA QUE CONTA)
III-IV: NARRA ARAM
V: NARRA LA MARE/MARICK
VI: NARRA ARAM
VII: NARRA LA MARE (ALTRES VEUS: TURC, ARMENI)
EPÍLEG: VEU NARRATIVA QUE IDENTIFIQUEM AMB L'AUTORA.

AIXÍ, DONCS, PODEM COMPROVAR QUE ES TRACTA D'UN CONJUNT CÍCLIC.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Maria Àngels Anglada, Quadern d'Aram



EL GENOCIDI DEL POBLE ARMENI A QUADERN D'ARAM DE MARIA ÀNGELS ANGLADA



En el primer volum de l'obra completa, de Maria Àngels Anglada, el de la narrativa, i dins la unitat que porta el títol de “Mediterrànies”, la novel·la Quadern d'Aram (1997) ocupa un lloc d'excepció.
L'obra es centra en el sacrifici cruent del poble armeni que portà a terme el govern turc, principalment entre els anys 1915 i 1916. No cal dir el relleu que pren en els moments actuals, quan uns no desitjats vents de guerra ens esgarrifen a tots. El relat de la tragèdia dels armenis, la reducció al no res de la seva gent i de la cultura pròpia, dels llocs sagrats, dels símbols que marcaren les seves vides, ens fa girar als ulls cap al seu tros de terra, petit i estimat, i ens ajuda a entendre i a compartir el periple dolorós d'un poble abocat a la seva extinció.



Per explicar-lo, Anglada eixampla les dimensions geogràfiques de la Mediterrània en relació a les altres novel·les hel·lèniques. Des d'Armènia fins a Marsella, seguim amb dolor el periple dels protagonistes, Marik i Aram, imatge i emblema del martiritzat poble armeni, fugitius de la masacre turca.


Com El violí d'Auschwitz, la novel·la que Anglada dedicà a l'holocaust perpetrat als camps nazis, Quadern d'Aram és una denúncia dels crims contra la humanitat. Entre els dos llibres hi ha però comparativament unes diferències que cal matisar. L'amarga història del luthier d'El violí d'Auschwitz pot semblar, en una primera lectura, més dura i més desolada. En canvi a Quadern d'Aram, tragèdia i poesia emmarquen alhora els dos protagonistes-narradors, Aram i la seva mare, Maryk, que, amb la presència de la poesia armènia, conformen els elements més importants de l'obra.
La narració a diverses veus: la de la narradora-autora, la d'Aram i la seva mare, Marik, els protagonistes, i la dels textos testimonials, s'uneixen formant una molt especial simfonia coral amb les veus dels poetes armenis que encapçalen cada un dels capítols. Veus adolorides, les de la poesia, magnífiques, emmarcant el fris èpic paral.lel al de les tragèdies gregues dels herois homèrics vençuts.

http://www.genocidioarmenio.org/nota.asp?id=7


Com va gestar el llibre M.A. Anglada?

Ja des de la primera pàgina trobem unes incògnites que cal desxifrar, uns referents literaris que és un plaer cercar. Perquè l'autora, ja al primer capítol, ens dóna els indicis per endevinar com va intuir, comprendre, treballar i en fi capturar aquest llibre, escorredís com “Agama Stellio”, el llangardaix que senyoreja les ruïnes històriques del castell dels templaris, a l'illa de Rodes; profund com els versos del poeta armeni Ran Nazarian; entranyable com l'avi Kontos de Cadaquès que des de les illes hel·lèniques recalà a les nostres costes; misteriós com l'origen del quadern manuscrit de l'Aram que, amb la seva grafia desconeguda, va dirigir Maria Àngels cap a la poesia armènia.

L'enginyosa presentació d'Aram i el seu amic grec Iorgos, la descripció física i la vinculació al mar, en el segon capítol de sabor hel·lènic -la presència del bussos, el misteri dels derelictes, el llegat grec que dormia a la Mediterrània- és un punt de claror en contrast amb l'impacte tràgic del periple del “Quadern”, nucli de la novel·la.

Quan Aram i el seu amic Iorgos, se submergeixen en la profunda blavor del golf de Sirte, a les ribes de Tunísia (...) Anglada ens diu que:
Els volta el silenci, peixos acolorits es mouen, aquests sí, ingràvids, al seu element, i damunt seu brilla com un mirall la superfície del mar. Però els bussejadors no tenen temps per admirar els moviments ondulants de les orades de plata, ni tan sols, avui, el vermell del corall. (...) Ara ja són a vint metres; no davallaran pas més. Saben que és la darrera immersió en aquesta zona. Si no descobreixen les restes del vaixell que cerquen des de fa dies, ho provaran des de demà en un altre indret: així ho ha decidit el patró. Per això no veuen, es pot dir, ni les roques que semblen cobertes de floretes grogues -els antozous- així que han atravessat el mòbil mirall de la superfície, mentre les algues fosques onegen sense parar, com flocs que despentinés una misteriosa tramuntana.
Acarant-se al misteri del “Quadern”, l'autora ens proposa un final obert per a la novel·la en l'epíleg amb un seguit d'hipòtesis que enclouen tant la procedència del manuscrit com el desenllaç de la vida dels personatges.
I en l'endemig, apareix, de sobte, la tragèdia pura i dura, amb l'èxode de Marik i Aram, des de Van per les muntanyes de Pèrsia cap a Ecmiadzin i Jerevan a l'Armènia russa, sempre perseguits, enmig de terribles escenes de fam, violacions, morts... És particularment brutal l'obligat desarrelament de la llar. L'allunyament per sempre. Diu Marik:
“Els últims dies de la fugida a través de les muntanyes van ser els més penosos, quan ja ens havien pres els cavalls. La meva cosina es va morir, ben poc abans d'arribar a recer. Va morir, realment, de cansament, o del cor? Jo no n'estic pas ben segura. Només sé que també va ser una víctima dels turcs. Era diferent del meu cas; nosaltres, a Trebisonda, fèiem una vida més moguda que la seva: vull dir que havíem anat a altres ciutats, a fer excursions, de vegades ens havíem embarcat una estona, i ja no cal dir Vahé, que havia sojornat a l'estranger. En canvi la Irina era arrelada a la seva terra com un arbre, que es pot morir si se'l trasplanta. Ella era, justament la mestressa de les terres, tenia els pares enterrats al cementiri de Van, tot el seu món era la casa, els prats i els arbres que veia des de la finestra florida del seu menjador. Jo em penso que es va començar de morir el dia abans d'anar-se'n, quan el seu marit va engegar els ramats, perquè s'escampessin, i als turcs i als kurds no els fos fàcil de fer-se'n amos. Quan va perdre de vista les fileres d'arbres que havien plantat quan els havien nascut el fill i la filla, perquè tinguessin fusta, un dia, per fer la seva casa. No hi hauria, però, ni casa ni futur, devia pensar, en perdre de vista els arbres: els ja alts i frondosos, d'en Gabriel, i els tendres arbrissons que assenyalaven el naixement de la menuda.
Aquesta és la malaltia que s'anava enfonsant al cos i al cor de la Irina: la pèrdua de tot el seu món, càlid, treballat per les seves mans, com per les dels besavis; els prats, els animals manyacs, les ovelles que els donaven llana, les ovelles que ella munyia, la llana que filava amb les seves mans incansables, que també feien la mantega, ajudaven a desenfornar el pa, bressaven l'antic llitet de fusta dels fills”. (cap. V , pàgs. 60-61).
Tot registrat en el quadern d'Aram, escrit amb dolor per guardar-ne la memòria històrica.
..........................................
Alguns temes recurrents ens ajuden a entendre la novel·la:



Les roses, sempre vinculades a la mare, Marik, al record del jardí a Trebisonda. Les roses que són de Maryk que intenta retrobar-les a Marsella, talment com la poesia era de Vahè el seu marit. Tot un món de bellesa i harmonia desfet per sempre.
El mar (a Atenes, Rodes, Symi, Marsella, Tunis, Cadaqués) que ens recorda el Josep Pla d'Aigua de mar, i que és la llibertat i el record de la mar Negra on Aram aprengué a submergir- se.

El mar i Grècia, la presencia de la vida en mar dels Konto, els pescadors d'esponges que esdevenen pescadors de corall. L'amistat i la vida a l'acollidora illa grega de Symi.
El gran tema, el més colpidor és, però, el de la terra porpra. El del mont Ararat. Els cants i els costums que són les arrels del poble armeni, la seva permanència. La veu de protesta enfront d'aquells que negaren la seva existencia i la revenja i el testimoni: tot vinculat a la poesia armènia que encapçala els capítols III, IV, V i VII (Ram Nazarian, Nahabed Kucak,) i sobretot Daniel Varudjan (1884-1915), el pare d'Aram, Vahè en la novel·la, víctima innocent del genocidi. Una veu que no pogué ofegar la mort i ressona en un magnífic cant d'esperança.

En aquest punt interessa recordar que Maria Àngels Anglada estava treballant en la traducció d'aquest poeta en col·laboració amb l'hel·lenista Armenia Maria Ohannesian. L'estiu de 1998, em va deixar llegir la part de l'obra que ja tenia enllestida , o sigui la traducció i una primera classificació de les poesies. Publicada en edició pòstuma, l'octubre de 2000, porta tal i com vaig llegir aquella tarda d'agost de 1998, el títol tan emblemàtic de Terra porpra, la terra d'Armènia, de l'Aram, de Daniel Varudjan.
Tinc aquí damunt la meva taula, un xic de terra d'Armènia. L'amic que me l'ha regalada es pensava que m'oferia el seu cor – sense imaginar-se que alhora em donava el dels seus avis.

Terra porpra. Em pregunto: d'on li ve aquesta vermellor? .
Color de sang, em dic, terra porpra, de segur, car és Armènia!
..veient aquest ínfim bocí d'Armènia, rugeixo –encloent l'ànima dintre de la meva mà,
armo el meu puny!

Daniel Varudjan

Un altre tema molt estimat, i vinculat amb la defensa de les nacionalitats era el d'Albània. Ja n'havia escrit alguna cosa, per exemple a Paradís amb poetes. Havíem parlat molt d'Ismaïl Kadaré i de l'èpica albanesa tan rica... De les llegendes que he vist comentades per Anglada en un dels seus darrers escrits, l'”Epíleg” a Balades gregues d'Eusebi Ayensa
...........................................
Gràcies a Quadern d'Aram, de Maria Àngels Anglada, sabem que la poesia armènia, que és l'ànima del seu poble, perdura. Que per damunt dels genocidis pot perdurar l'ànima dels pobles. Que els poetes no moren mai. Ho llegim, ho sentim en les veus d'Aram i de Marik. I en la pròpia veu del poeta Daniel Varudjian, veu que no pogué ofegar la mort i que ressona en aquest magnífic cant d'esperança:

Que a l'Orient regni la pau Que els solcs s'impregnin de suor
no pas de sang! Que el poble més petit, al so de la cítara s'ompli de cants de lloança! Que a Ponent la terra sigui fecunda. Que l'estel es fongui en rosada, que l'espiga esdevingui or! Damunt les muntanyes, mentre les ovelles pasturen, que brotin els borrons i les flors! Que al Nord brilli l'abundor, que la falç s'enfonsi sense parar en l'oceà dels forments! I els graners, obrint-se a la collita escampin alegria! Que a Migdia els fruits siguin innombrables, la mel brilli al cor dels ruscos, que el vi ragi a doll, que les copes es desbordin! I quan la muller jove enforni el bon pa, que s'il·lumini d'amor!


diumenge, 10 d’abril del 2011

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA






ARA QUE JA HEU LLEGIT LES CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA...

1. Indica en quins contes i per quina raó t'ho fa pensar la trama argumental és una reflexió sobre la fragilitat de la condició humana.
2. Assenyala com són la majoria de les situacions inicials de les seves històries: què tenen en comú.
3. Comenta els tipus d'escenaris que hi predominen, tot justificant-ho amb els títols i citacions dels contes.
4. Comenta com són els personatges de Pere Calders (són complexos psicològicament o més aviat són figures planes i buides...com guinyols?)
5. Quin paper hi juga el destí en la vida dels personatges?
6. Assenyala tots els contes on apareix un fet trasbalsador ( inversemblant i extraordinari), fes-ne un breu comentari de cadascun d'ells.
7.Realitat i fantasia: quina paper hi juguen, quina reflexió et sembla que ens fa l'autor?
8. Hi ha uns motius que es reiteren: les mans, la casa, el viatge, el món màgic del circ , fira o teatre, els promesos i el crim. Indica en quins contes i quin paper hi juguen en l'univers literari de l'autor.
9. El sentit de l'humor: descriu l'humorisme de Calders, en què el detectes ( situacions creades, paradoxes, absurds, el llenguatge...)
10. Busca les influències i/o els universos literaris afins a la seva literatura. Comenta-les.

diumenge, 27 de febrer del 2011

PERE CALDERS


Ja podeu anar a buscar el llibre de Pere Calders: després de la setmana blanca, el començarem a llegir a classe. Hi trobarem uns contes imaginatius, estranys, humorístics...!


Pere Calders (Barcelona, 1912-1994). És un dels escriptors més llegits de la literatura catalana. Ha destacat com a contista.

Es dóna a conèixer als primers anys trenta amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Als vint-i-quatre anys publica els primers llibres: el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén. Exiliat a Mèxic durant vint-i-tres anys, on coincideix amb el seu cunyat, l'escriptor Avel·lí Artís Gener "Tísner", escriu els que han estat considerats els seus millors textos, que tenen des del primer moment el reconeixement de la crítica, com els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) i de Gent de l'alta vall (1957), i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966). Torna a Catalunya el 1962. Fa feines editorials i col·laboracions periodístiques i encara disposa de temps per escriure L'ombra de l'atzavara (1964), amb la qual guanya el Premi Sant Jordi. A la dècada dels vuitanta li arriba la popularitat arran de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. Des d'aleshores es van reeditant tots els seus llibres i encara se'n publiquen de nous amb contes inèdits. Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1986) i poc abans de morir és distingit amb el Premi Nacional de Periodisme (1993).

Fou Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

dimecres, 2 de febrer del 2011

RESUM DE L'OBRA DE SALVADOR ESPRIU



Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), fill de notari i de família benestant, es manifestà com a escriptor precoç ja als 15 anys. Les seves obres El doctor Rip (1931), Laia (1932) i Ariadna al laberint grotesc (1935) el donaren a conèixer com una de les grans promeses de la literatura catalana. Es llicencià en Dret (1935) i Història Antiga (1936) a la Universitat de Barcelona, on inicià una forta amistat amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. La guerra civil (1936-39) el va colpir profundament i truncà la seva brillant carrera universitària i com a literat.

La postguerra el convertí en un gris oficinista que es dedicava a la literatura en hores perdudes. Obsessionat per la mort, pel destí de l´home i pel futur del país, publicà, entre altres, els llibres de poemes Cementiri de Sinera (1946), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final de laberint (1955), i la peça teatral Primera història d´Esther (1948). El to de compromís social i de denuncia davant del franquisme, que es feu més manifest a partir del seu llibre La pell de brau (1960), el convertí popularment en “el poeta nacional de Catalunya”. Entre les creacions posteriors destaquen Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971), en poesia, i Les roques i el mar, el blau (1981), en prosa.

Rebé diversos premis i distincions, nacionals i internacionals, entre les quals destaca el premi Montaigne, atorgat per la Universitat de Tubinga. Fou proposat diverses vegades al premi Nobel de Literatura.



Poesia

Cementiri de Sinera. Barcelona: La Sirena, 1946 / Arenys de Mar: Centre de Documentació i Estudi "Salvador Espriu", 1987 / Viladecans: Ajuntament, 1988.
Cançons d'Ariadna. Barcelona: Óssa Menor, 1949 / Barcelona: Edicions 62, 1991 / Barcelona: Diputació de Barcelona, 1995.
Obra lírica. Barcelona: Óssa Menor, 1951.
Mrs. Death. Barcelona: Els Llibres de l'Óssa Menor, 1952; Barcelona: Edicions 62, 1980.
El caminant i el mur. Barcelona: Óssa Menor, 1954 / Barcelona: Edicions 62, 1972.
Final del laberint. Barcelona: Atzavara, 1955 / Barcelona: Edicions 62, 1986.
La pell de brau. Barcelona: Salve, 1960 / Barcelona: Edicions 62, 1977 / Argentona: L'Aixernador, 1984.
Llibre de Sinera. Barcelona: Albertí, 1963 / Barcelona: Edicons 62, 1983.
Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs, dins Qüestions de la vida cristiana, num. 37, 1967.
Setmana Santa. Barcelona: Polígrafa, 1971 / Barcelona: Edicions 62, 1985.
Formes i paraules. Barcelona: Edicions 62, 1975.
Per a la bona gent. Barcelona: El Mall, 1984 / Barcelona: Edicions 62, 1988.



Poesia infantil i juvenil

Salom, el caminant. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 1994.
Barques de paper. Barcelona: Cruïlla, 2003.



Novel·la

El doctor Rip. Barcelona: Catalònia, 1925.
Laia. Barcelona: Catalònia, 1934 / Barcelona: Edicions 62, 1968 / Barcelona: Planeta, 1988 / [Víctor Martínez-Gil i Gabriella Gavagnin (eds.)]. Barcelona: Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 1992.



Narrativa breu

Aspectes. Barcelona: Catalònia, 1934 / Barcelona: Edicions 62, 1981 / [Víctor Martínez-Gil i Gabriella Gavagnin (eds.)]. Barcelona : Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu: Edicions 62, 1998.
Miratge a Citerea. Barcelona: L.E.D.A., 1935 / Barcelona: Edicions 62, 1979.
Ariadna al laberint grotesc. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1935 / Barcelona: Aymà, 1950 / Barcelona: Edicions 62, 1975 / Barcelona: Planeta, 2003 / Barcelona: Sàpiens, 2005.
Letízia i altres proses. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1937.
Anys d'aprenentatge. Barcelona: Selecta, 1952.
Narracions Barcelona: Edicions 62, 1965.
Les roques i el mar, el blau. Barcelona: El Mall, 1981 / Barcelona: Edicions 62, 1984 / [Carmina Jori i Carles Miralles (eds.)]. Barcelona: Edicions 62 - Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 1996.
Mariàngela l'herbolària i altres narracions. Barcelona: Premsa Catalana, 1989.
Les ombres / Proses de "La Rosa Vera" / Altres proses disperses [Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil (eds.)]. Barcelona: Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu - Edicions 62, 2001.



Narrativa infantil i juvenil

Petites proses blanques / La pluja i altres narracions. Barcelona: Barcelona: Gaya Ciència, 1984.
Tereseta que baixava les escales. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Caixa de Barcelona, 1986.



Teatre

Primera història d'Esther. Barcelona: Aymà, 1948 / Barcelona: Edicions 62, 1966 (2a ed.).
Antígona / Fedra. Palma de Mallorca: Moll, 1955.
Una altra Fedra si us plau. Barcelona: Edicions 62, 1978.
Les veus del carrer [teatre de fira]. 1980.
D'una vella i encerclada terra. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1980.
Ronda de mort a Sinera. Barcelona: Empúries, 1985.



Crítica literària o assaig

Evocació de Roselló-Pòrcel i altres notes. Barcelona: Joaquim Horta, 1957.
Sobre Xavier Nogués i la seva circumstància. Barcelona: Edicions 62, 1982.
Pròlegs i epílegs

diumenge, 23 de gener del 2011

LLEGIREM ANTÍGONA DE SALVADOR ESPRIU



ANTÍGONA:

L'heroïna clàssica, filla d'Èdip i Iocasta, i germana d'Ismene, Etèocles i Polinices, desobeeix les ordres del tirà Creont que prohibeix donar sepultura a Polinices, tot i sabent que el càstig per desobeir-lo és la mort.




L'obra fou publicada per primer cop l'any 1955 i revisada per a la nova edició de 1969. En aquesta obra reflexiona sobre la guerra civil. Recrea un mite clàssic ( vegeu enllaços d'interès literari) que fou el tema d'una tragèdia de Sòfocles.

PER SITUAR EL TEATRE DE SALVADOR ESPRIU

dilluns, 17 de gener del 2011

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

divendres, 7 de gener del 2011

ENTRE L'HERBA I ELS NÚVOLS ( Tannkas)

Imatge de miosotis,
una flor molt del gust
dels simbolistes.



"A la finestra

de la meva enyorança,

els misotis

es marceixen de veure

sempre el mateix paisatge"

Què és una Tanka ?


Una tanka (o tannka) és una composició poètica japonesa. Significa "poema curt". Consta de 31 síl·labes repartides en 5 versos plans sense rima, que segueixen la mesura 5-7-5-7-7. Es compten totes les síl·labes. Si seguim la mètrica catalana, en què es compta fins a l'última síl·laba tònica, podem dir que una tanka és una estrofa que consta de 5 versos de 26 síl·labes repartits seguint la mesura 4’-6’-4’-6’-6’. La gràcia d'aquest poema és crear, en aquest límit d'extensió, una petita imatge ben suggestiva. Alguns consideren que és una ampliació d'un haiku. . La tanka es dóna a conèixer en la literatura catalana en la primera meitat del segle passat de la mà de Carles Riba, que en fou un gran conreador. Moltes de les seves tankes apareixen a Del joc i del foc (1946). També han treballat aquesta composició Màrius Torres i Salvador Espriu.





"Com la falena

ve de lluny a la flama

Els ulls atònits

de la meva esperança

es cremen en la fosca"