EL MODERNISME

El modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Es produí una clara ruptura amb el passat, tant pel que fa a les conviccions literàries de l'escriptor com pel que fa a la seva projecció pràctica i moral. Es tracta d'una reacció que Maragall va definir com a "espiritualista", entenent aquest terme, aquí, com a sinònim d'antimaterialista, d'antiracional.

Allò que més predomina en el modernisme és l'allunyament del naturalisme positivista i dels pressupòsits ideològics i filosòfics que l'inspiraven. Maragall veia en tot això una reminiscència de la passió romàntica, que, reprimida i latent sota l'onada de realisme/naturalisme, reapareixia ara amb el nom de modernisme. No és estrany, doncs, que associï al modernisme les mateixes coordenades bàsiques que havien definit el moviment romàntic: desfici individualista, desig de sinceritat, insatisfacció subversiva i elegíaca, imaginació visionària i emocionalitat morbosa.

Amb el modernisme, a més, ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes, un part difícil i traumàtic que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta nova generació afirmarà la seva vocació en oposició a la pròpia classe. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art. La situació d'aquests burgesos que van canviar el taulell familiar per la ploma o el pinzell la retrata magistralment Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.E

El setembre de 1892, que titula precisament "Viure del passat". Aquest article representa el punt de partida del modernisme i hi apareix una frase emblemàtica que esdevindrà el lema del moviment: "A èpoques noves, formes d'art noves."

A "Viure del passat" queda ben definit el que el modernisme hauria de representar:

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida, doncs, d'arraconar la Renaixença i de superar aquell absurd que feia que autors com Verdaguer, cronològicament contemporanis de Baudelaire, per exemple, hi mantinguessin una distància abissal des d'un punt de vista estètic.

2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.

3. La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

Europa és el nou horitzó cultural dels joves intel·lectuals modernistes. "Posar-se al dia" i "acostar-se a Europa" són els impulsos que mouen aquesta nova generació, expressió de l'actitud que caracteritzarà la primera etapa del moviment (1892-1900), una etapa de formació, de preparació, durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i resclosit que els oferia la pròpia tradició cultural i donaran a conèixer aquelles "formes noves" que, segons ells, han de ser les representatives de l'"època nova" que ells protagonitzen.

Maragall va introduir a Catalunya tota la cultura alemanya: Goethe, Novalis, Wagner... i sobretot Nietzsche.

Maragall encomana a la seva generació l'entusiasme per Nietzsche, aquell crític despietat del passat i intempestiu profeta del futur; aquell desmitificador dels valors tradicionals i propugnador d'un "home nou" que haurà de crear un nou sentit de la terra. Aquest home nou -el Superhome- va més enllà de l'home, estima la terra i té com a valors essencials la salut, la voluntat ferma i decidida, l'amor, l'ebrietat dionisíaca, contrastant amb la contenció apol·línia, i un nou orgull: l'orgull de poder substituir els vells deures per la seva pròpia voluntat, una "voluntat de poder".

La perspectiva europea es va eixamplant: Maeterlinck, Ibsen, Ruskin, Mallarmé, D.G. Rossetti, D'Annunzio, Shelley, Heine... Els escriptors joves d'aleshores buscaven mestres on fos i van descobrir figures que l'Europa no llatina tenia consagrades. Hi havia sobretot el desig tàctic de demostrar que en la literatura catalana s'estava produint una europeïtzació efectiva i de demostrar-ho, sobretot, als mateixos catalans.

http://documents.tips/documents/el-teatre-modernista-catala.html
http://es.slideshare.net/montsetorr/el-teatre-modernista-catala?next_slideshow=1