INVASIÓ SUBTIL I ALTES CONTES,
PERE CALDES
http://agora.xtec.cat/iesreguissol/moodle/pluginfile.php/50701/mod_resource/content/1/Pere%20Calders%20%C2%ABInvasi%C3%B3%20subtil%20i%20altres%20contes%C2%BB.pdf
ALGUNES REFLEXIONS SOBRE EL LLIBRE " INVASIÓ SUBTIL i ALTRES CONTES" DE PERE CALDERS
Els disset contes mantenen un ordre que divideix el llibre en dues parts ben clares: el primer, que dóna títol al recull, i els vuit següents presenten un personatge-narrador en primera persona, sigui protagonista, coprotagonista o testimoni de l’acció, mentre que els vuit restants estan escrits en tercera persona (els quatre primers) o en una primera persona del plura /els quatre últims) que afavoreix clarament la identificació del lector amb el punt de vista del narrador. De fet, a través dels jocs de llenguatge i de l’humor que destil·len els textos, el lector hi queda molt fàcilment captivat i accepta, sense parar-se massa a pensar, la perspectiva de la veu narrativa. Aquest punt de vista juganer i intranscendent comporta que, de retruc, tot el que pensen i fan els distints personatges també prengui el mateix to desenfadat i sigui llegit com un divertimento.
Una altra característica és “la mirada ingènua”: “Em refereixo a l’adopció d’una certa òptica de contemplador —un simulacre d’actitud ingènua, una forma peculiar de la innocència literària— que travessa verticalment tota la seva producció, incloent-hi la que queda fora de la ficció.
Un altre recurs que actua com a element distanciador dels fets és la presència d’un personatge com el periodista a qui se li suposa, per ofici, l’objectivitat en la relació dels fets explicats. És el cas de “Vinc per donar fe”, “La batalla del 5 de maig” o “La rebel·lió de les coses”.
En la primera part la descripció de la realitat ve pautada per l’actuació d’un o més personatges o per la incidència d’alguns fets sobre el personatge-narrador, de manera que l’anàlisi se centra en l’home. Així, doncs, més que no pas determinar el tipus de tècnica emprada (característiques del fet trasbalsador o tipus de fantasia: ciència-ficció o conte infantil, etc.) m’interessa detenir-me a observar com les situacions a què s’enfronta el personatge-narrador serveixen per definir-lo.
Per a qualsevol lector català la caracterització del personatge-narrador, la manera de pensar i de reaccionar, li són molt properes. Encara més, dibuixat sense sentiments ni psicologia, hi por reconèixer els tòpics caricaturescos que tradicionalment han servit per definir els catalans.
El materialisme del(s) personatge(s) emmarca qualsevol actuació o reacció. Per una banda —i fent honor al més conegut qualificatiu de ser realistes, treballadors i bons negociants— el món és vist pel pesonatge-narrador des de la perspectiva del comerciant. En quasi tots els relats de la primera part es troben mostres d’aquesta caracterització. Sense ànim d’ésser exhaustiva, constatem alguns exemples.
En el segon relat, “Un trau a l’infinit”, el narrador acondueix de seguida l’interventor decebut cap a una casa comercial, de manera que la descoberta de la quarta dimensió es transforma en un decorat per a un espot publicitari. I, encara, abans li havia recomanat que “en un món de tanta idea fixa” trobaria més reconeixement dirigint les seves aptituds cap a “patents remunerables”. A “El millor amic”, en saber que l’extraterrestre té un sistema de traducció simultània, el narrador exclama: “És summament pràctic. Us cansareu de vendre’n. Aquí teniu un bon mercat”. També en la narració número cinc —la titulada “No s’admeten corones”— l’acció es produeix entre dos bons comerciants. En definitiva, els relats demostren que el personatge-narrador és capaç de fer negoci de qualsevol cosa.
L’actitud comercial davant la vida es complementa en l’ordre del raonament en un definitori “tocar de peus a terra”, que s’oposaria al “somiatruites”, una altra de les característiques més estereotipades aplicades al poble català. Persona sensata, que medita les decisions i és hàbil per a la vida pràctica, ja en el segon relat —“Un trau a l’infinit”— el físic Enric Comajustants és definit com “un dels millors tocadors de peus a terra del país”. Els distints relats estan plens d’actituds i expressions en aquest sentit. A “Nosaltres dos”, la part física replica a la seva consciència: “Veig una cosa i me la crec si la puc tocar. Si no, la poso en quarantena”. I tot seguit: “puc assegura que mai no és estirat més el seny que la màniga”, en una expressió que sintetitza els dos aspectes del materialisme assenyalat.
Part de la resta de trets definitoris esdevenen una extensió, fins a cert punt lògica, d’aquest primer aspecte. El personatge-narrador és d’idees fixes, poc reflexiu i força curt, però, de fet, té una idea molt positiva d’ell mateix, es creu intel·ligent i llest, experimentat i astut en les coses de la vida, d’aquells que les veuen venir, de manera que és impossible d’enganyar-lo. El primer tret és evident a “Invasió subtil”, el relat que obre el volum, quan el narrador s’entesta a veure un japonès en el comerciant que no té cap tret físic oriental, ni cap costum culinari estranger i, a més, ven sants d’Olot. El mateix passa en el tercer relat, quan es considera molt lúcid perquè ha descobert que el sexòfor o extraterrestre té por dels gossos. A “Nosaltres dos”, tot i que la consciència insisteix que ell és feble, ell és capaç d’afirmar “estic segur que jo sóc modest, com totes les persones que realment valen”. En definitiva, però, es mostra com un “mil-homes” que es fa el valent, quan és covard i insegur tal com ho demostra la seva necessitat imperiosa de mantenir unes bones relacions amb l’autoritat.
Malgrat ésser temorenc, o potser com a conseqüència, aquest personatge-tipus que sembla inofensiu mostra un aspecte ben inquietant. Em refereixo a la desconfiança congènita que l’acompanya i que el fa ser malpensat i intentar no comprometre’s mai amb res ni amb ningú. Per aquesta via, i si veu amenaçada la seva seguretat o la seva imatge davant l’autoritat, és capaç de ser violent, d’arribar a l’agressió física o inhibir-se segons convingui. Aspectes que la “mirada ingènua” fa arribar al lector de forma edulcorada, en segon terme, com si no fos important. L’estranyesa que li suposa la presència d’un casc buit il·luminat amb llum fosforescent a “El millor amic” li fa exclamar: “Sort que un pensa que a barallar-se sempre s’hi és a temps. Si no, li hauria ventat una bastonada irreparable. Jo (és bo de saber-ho) pico fort.” En les narracions posteriors, com a “No s’admeten corones” i, sobretot a “Zero a Malthus”, intenta no comprometre’s, encara que es presenta de tal manera que el lector es veu empès a considerar-lo un bon jan perquè finalment sembla que els “ajuda”. A “Zero a Malthus” l’organització asèptica de la mort —irònicament quan s’ha trobat el “sèrum de la vida perenne”—, que recorda l’extermini dels jueus en els camps nazis, disculpa el personatge-narrador de tota actuació enèrgica en contra de la mort del seu oncle i acaba per esperar el testament i continuar la seva vida com si res no hagués passat després d’oblidar que podria estar menjant-se el propi parent.
Mentre que a “Vinc per donar fe”, el protagonista es converteix directament en l’assassí de la seva cosina.
Completa aquest quadre la predisposició per voler conservar l’ordre establert, tal com ha estat assenyalat pels estudiosos i crítics. A Invasió subtil i altres contes, però, sovint aquesta voluntat d’ordre —“sóc pare de família i molt considerat a la casa on treballo”, podria ser la frase arquetípica— es transforma en temor vers l’autoritat imperant a la qual acata sense discussió. Per això, quan creu trobar-se en fals, el resultat no pot ser més sanguinari. És el cas presentat a “Vinc per donar fe”, la narració que clou aquesta primera part, en què, com ja he assenyalat més amunt, el personatge-narrador es transforma en assassí:
Completa aquest quadre la predisposició per voler conservar l’ordre establert, tal com ha estat assenyalat pels estudiosos i crítics. A Invasió subtil i altres contes, però, sovint aquesta voluntat d’ordre —“sóc pare de família i molt considerat a la casa on treballo”, podria ser la frase arquetípica— es transforma en temor vers l’autoritat imperant a la qual acata sense discussió. Per això, quan creu trobar-se en fals, el resultat no pot ser més sanguinari. És el cas presentat a “Vinc per donar fe”, la narració que clou aquesta primera part, en què, com ja he assenyalat més amunt, el personatge-narrador es transforma en assassí:
“A mi em costa decidir-me, però quan ho faig és molt difícil que em puguin aturar. Un altre qualsevol, pusil·lànime com jo sóc, agafaria l’estaca amb les mans tremoloses, cloent els ulls per a clavar a cegues. Jo no. Lúcid, serè, vaig buscar l’indret del cor i feina hauria hagut per a fer-me tornar enrere.
—Amèlia, nena, és pel teu bé —vaig dir amb la veu pausada i clara.
Esquivant els ossos, vaig travessar-la amb tanta força que l’estaca es despuntà en trobar la fusta de la taula. El cos féu una lleugera convulsió, que segons el veí era deguda al fet que la bèstia que la meva cosina portava a dins espernegava. Encara bo!”
De la lectura de l’actitud i actuació del personatge-tipus descrit es desprèn que, en contra del que s’’ha dit comunament, la imaginació i la fantasia no es presenten —almenys en aquest llibre— com una forma, refusada, això sí, d’alliberament del personatge de la seva grisa quotidianitat. A banda del que ja he comentat, es troben més exemples a “Un trau a l’infinit”, en què l’amic inventor Ramires-Guardunha i Coscolla, que es presenta com una persona idealista i somniadora, acaba per transformar el seu invent de la quarta dimensió en una màquina mortífera i la reconstrueix per fer desaparèixer/matar, si cal, la seva dona. En el cas de “Nosaltres dos” aquest ús negatiu encara és més patent. Seguint la fantasia infantil de dibuixar una porta amb un guix per amagar-se —i essent ben conscient que és un fet màgic impossible de justificar davant la gent adulta (fa veure que caça un mosquit)—, el personatge-narrador intenta fer desaparèixer/matar la pròpia consciència, acte que es converteix en un suïcidi frustrat. Així, la imaginació i la màgia no representen una alenada de vitalitat, d’esperança o, en definitiva, de canvi positiu, sinó ben al contrari, el personatge les utilitza per foragitar, fer desaparèixer o directament “matar” allò que li molesta. I aquesta, la violència sanguinària, és una de les característiques dels personatges presentats.
De fet, es pot dir que un dels temes centrals i recurrents d’aquesta primera part és la mort. En els relats “No s’admeten corones”, “Zero a Malthus” i “Vinc per donar fe”, el personatge-narrador “ajuda” de forma directa a morir a un altre personatge. I tot i que s’explica com si fos una obligació contreta amb l’afectat o que s’hi veu empès per la situació que ell no controla, no deixa de ser una forma clara de treure-se’l del mig.
El fet de situar l’acció preferentment a Barcelona, però també la referència a altres indrets de Catalunya, ajuda a identificar els personatges amb la sensibilitat —hàbits, costums i maneres de fer— dels catalans. Barcelona és al·ludida a “Nosaltres dos”. El personatge-narrador es passeja per l’escullera, les Drassanes, s’asseu davant del Museu Marítim i torna a casa per la Rambla. També transcorren a Barcelona: “No s’admeten corones”, “Zero a Malthus” i “Vinc per donar fe”, mentre que es mencionen poblacions com Tossa, Olot, Tortosa, Manresa, Terrassa, Vallvidrera, La Seu d’Urgell, Girona, Martorell o Granollers, tot oferint un panorama prou ampli del territori català.
Pere Calders segueix en aquest procediment narratiu la línia irònica de tota una tradició humorística catalana que té en L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol un precedent inestimable. Comparteix amb L’auca la caricatura i esquematisme dels personatges, la seva grisor i manca de psicologia.
Com Rusiñol, Calders defineix el català en clau unitària, com un bon comerciant, més enllà, però, de diferències classistes. Fins i tot, el llenguatge col·loquial hi és central, reproduint o forçant el sentit de les frases fetes i altres expressions. En Calders, però, el costumisme ha deixat pas a la tria de situacions que implica el pas per la narrativa breu moderna. A més, la burla alegre i sense amargor es transforma en una crítica mordaç tot i l’aparent ingenuïtat.
En la segona part el protagonisme dels relats es desplaça cap a la realitat. I, en alguns d’ells, explícitament encara que indirecta, sobre la forma com els catalans s’acaren a la dictadura en què viuen.
En la segona part el protagonisme dels relats es desplaça cap a la realitat. I, en alguns d’ells, explícitament encara que indirecta, sobre la forma com els catalans s’acaren a la dictadura en què viuen.
És a “Esport i ciutadania” on Calders aborda la situació que es viu a Catalunya des d’un referent inequívoc: la representació col·lectiva que el Barça significava, base de l’expressió “el Barça és més que un club”. Des d’aquesta perspectiva, la narració explica la situació habitual que es donava en els partits “(o combats o batalles), que tot és la mateixa cosa” entre el Real Madrid, l’equip uniformat de blanc, del centre, que sempre guanya els partits amb l’ajuda dels àrbitres, i el “club de la costa2. Això va portar —explica— a una situació doble: mentre a les autoritats del règim “se’ls va acudir que els finals de lliga coincidissin amb efemèrides de la Reconquesta”, els “clubs perifèrics” van acordar “de sotamà, que el veritable campió seria el que quedés en segon lloc”.
El narrador, però, considera que aquesta solució encoberta no és suficient, ja que conclou: “segons com es mirés, tot havia quedat com abans, per la qual cosa no valia la pena de molestar cap apòstol”.
“Filomena Ustrell (1916-1962)” (...) es, des del principi, una visió sarcàstica de la manca d’ambició i de lluita per la llibertat. La primera ironia ja comença amb l’ofici i l’invent del pare de la protagonista que li dóna una herència d’esclavatge. Dedicat a fer arreus per a les bèsties, va inventar un ronsal de “tracció múltiple”, és a dir: una corda per menar les bèsties de càrrega. Filomena es casa el 1936, però el seu marit mor a la guerra civil poc després d’incorporar-se a “les forces populars”. Tota aquesta primera part de la història presenta trets inequívocs de tenir ben present L’auca del senyor Esteve de Rusiñol. Així, sintetitza: “La Filomena no estava per pensar en bodes de conveniència. Deixant de banda la feblesa econòmica, mai no havia tingut cop de vista i, si es va col·locar, fou ben bé perquè en aquest món tot es despatxa.” [La cursiva és de l’autora.]
Resumint la resta del relat, Filomena, que passarà a fer història dins el país, a ser una “exemplar ciutadana”, té la virtut de convertir el seu fill neulit en un davanter admirat tot entrenant-lo a donar coces (referència novament a les bèsties) a un sac fins que sap defensar-se a l’escola, tot i que més aviat sembla deforme per la musculatura de la cama. Un cop esdevé un famós i aplaudit jugador i per quedar bé amb l’autoritat competent, el fill es canvia el nom català pel de Sánchez, encara que el públic l’anomena Felipó-la-Barrera o, simplement, Barrera, terme que també conté una segona lectura. Amb els jocs de paraules habituals i amb una primera persona del plural prou eloqüent el narrador comenta: “La carrera del noi de la Filomena fou fulgurant. És clar que no es pot dir que entre nosaltres passin desapercebudes habilitats com les seves. Potser sí que se’ns fuga algun cervell, però els peus de primera categoria sempre troben aquí la seva galleda d’or.”. [La cursiva és de l’autora.]
També es pot relacionar la descripció del Shilayo, un plat exquisit d’elaboració sàdica i macabra del qual es narra a “Refinaments d’ultramar”, amb la tortura i desaparició d’una espècie, d’un poble. Molts trets físics i reaccions corresponen a un ésser amb sentiments.
En definitiva, tot el llibre es pot llegir des de la perspectiva d’una anàlisi aguda i sagaç de la realitat catalana de les dècades dels anys seixanta i setanta.
LLuïsa Julià. "Invasió subtil i altres formes de rebel·lió", Catalan Review, Vol. X, núm. 1-2 (1996)
SOBRE L'HUMOR
Podem parlar sens dubte del pessimisme de Calders, en la línia de les anomenades utopies negatives (Un món feliç, de Huxley; 1984, d'Orwell), però sense el sentit de transcendència i de gravetat doctrinal. El que no tenen aquestes obres, precisament, és l'humor. Calders ens fa reflexionar, darrere del somriure, sobre l'ambigüitat de les promeses, dels paradisos o de les grans millores; és un pessimisme no només respecte a les promeses de les religions, sinó també a les dels sistemes polítics. En algunes ocasions Calders s'inclina decididament per la sàtira, com tindrem ocasió de comprovar en aquest recull.
El resultat més habitual és una visió grotesca del món i dels homes, l'humor aplicat no ja a éssers pròpiament humans, sinó a ninots com els que fa Calders dibuixant. Altres autors han utilitzat aquest recurs del Gran Guinyol per a representar les tragèdies i els afanys absurds que sovint ens ocupen, però Calders ho fa sense grandiloqüències, tot reservant sempre una mirada bondadosa sobre els seus personatges, perquè sap que formen part d'ell mateix.
Aquest humorisme suau, basat en la incongruència entre el que fan els personatges i el que esperàvem que farien; la distància que hi ha entre el que s'hi diu i el que seria "adequat" en el pla lingüístic, tot plegat podríem englobar-ho sota el nom d'ironia. Però la ironia de Calders, que s'ha assenyalat com el seu principal recurs humorístic, no consisteix ben bé en el que seria la definició convencional d'aquesta figura retòrica (donar a entendre una cosa tot afirmant-ne una de contrària), sinó en un joc d'artifici una mica més complex, on el somriure apareixeria més aviat, com dèiem, pel contrast entre el que seria d'esperar, segons les convencions socials o literàries, i el que es diu o el que s'esdevé en la narració.
La sentència popular o la frase feta fora de lloc i el donar detalls inútils que no ens ajuden a aclarir els fets importants, serien formes d'ironia contra la retòrica.
La inutilitat de l'esdeveniment fantàstic o de l'invent meravellós, o la molèstia que causen, és una forma d'ironia contra les expectatives d'il·lusió que ens fem normalment davant de les històries que tracten d'aquestes coses. És una frustració de les expectatives del lector, tant si pensava que es tractaria d'una història de meravelles com si es preparava per a una història més o menys de terror. El que queda, al final, és una figura una mica grotesca, un ninot que representa la condició humana (també, és clar, la del propi lector), però sota un prisma que, alhora que el deforma, l'endolceix i ens fa riure.
