La meva llista de blogs
divendres, 13 de setembre del 2013
dilluns, 12 de març del 2012
MÀRIUS TORRES vídeo
.2 Màrius Torres: 'Com un foc invisible... Antologia poètica'
Mètrica i temàtica
En les formes compositives que utilitza el poeta Marius Torres trobem un ús de les formes fixes com el sonet, amb les mostres dels sonet anglès, amb composicions polimètriques o tirades d’alexandrins apariats que es refereix a l’estrofa composta de dos versos d'art major (decasíl·labs i alexandrins) de rima consonant. També trobem combinacions polimètriques on aquests metres s’alternen amb versos d’art menor, és a dir, vers de vuit o menys síl·labes.
El poeta fa mostrar els recursos mètrics per subratllar el sentit dels versos; a la ‘Cançó a Mahalta’ de l’antologia, la disposició dels versos alexandrins, agrupats de dos en dos, suggereix el curs paral·lel dels rius, d’encavalcaments que reflecteix un ritme tranquil de les vides calmes. I en ‘Couperin, a l’hivern’ les tres estrofes de versos polimètrics, amb canvis d’art major (a partir de 9 síl·labes) i menor (8 o menys síl·labes), suggereixen una connexió visual amb les tecles de l’instrument que és tocat
al poema: versos llargs/ tecles blanques, versos curts/tecles negres.
Per acabar, l’habilitat en les tirades llargues de versos, amb una rima o dues, aconsegueix evitar la igualtat en el to de la veu o en la música (com ‘Els núvols’), dels domini tècnic quan cal que la forma subratlli o faci més vistós el sentit del vers i de la musicalitat aconseguida amb la disposició dels accents i el joc d’encavalcaments.
Pel que fa la temàtica de l’obra de Marius no és gaire extensa i fa reflectir molt l’amor, la mort, la religiositat, l’esperança, la natura i les arts i, especialment, la música.
En la part de la natura i l’art, podem dir que no tenen entitat pròpia, sinó que funcionen com a vehicles, correlats objectius, és a dir, que correspon a un altre en relació (com imatges que intervenen en una emoció propi que expressa els trets d’aquella emoció) per poder expressar estats d’ànim, sentiments, sensacions...
L’ús que fa el poeta del tema de la natura, trobem seqüències descriptives com l’expressió d’un estat d’ànim (ex. ‘Dia clar’’, ‘Abendlied’’): els motius del batec secret de les estacions i els ànims profunds en la naturalesa (ex. ‘Febrer’), els motius del reflex, de tot allò que es mou sempre i que pot confegir o reflectir imatges (ex. ‘Els núvols’, ‘Cançó a Mahalta’, ‘Un altre abril’). La unió de la natura i música en un mateix poema intensifica la potencialitat suggeridora del correlar (ex. ‘En el silencia obscur...’). La natura que pot significar al poeta és la predilecció pel capvespre i la nit per la tardor i la primavera; en els poemes escrits a partit de 1939: la importància dels cels i la figura dels ocells, amb diferents valors simbòlics.
La música apareix per diversos motius: la interpretació i l’intèrpret (com ‘Variacions sobre un tema de Händel’) i l’intèrpret i l’auditori (com ‘Couperin, a l’hivern’). En el poema ‘Couperin a l’hivern’ i ‘Mozart’ ens porta a un món de música des de dues perspectives diferents: la de l’intèrpret i el salt d’un ocell; i la de l’associació del fluir de les peces musicals d’un compositor que les fa volar i somriure, amb el fluir de les nostres vides.
El tema de l’esperança és desenvolupat, especialment, en els poemes de tema cívic i religiós. Torres parla de la voluntat de sobreviure com a membre d’un poble, ja que és significatiu en els poemes d’aquesta temàtica per l’ús de la primera persona en plural, davant les malvestats històriques. Per exemple, ‘La galerna i el llamp...’ el tema de l’esperança és plantejat a partir de la contraposició entre quatre fúries destructores de la natura i un element feble: la flor de l’esperança. En ‘La Ciutat Llunyana’ el lema del poeta Baudalaire ens situa en el tema de la guerra i com en el sonet anterior des de la vivència dels vençuts.
En el poema ‘Pelegrins’, ‘Tot és lluny en la nit...’, ‘L’abisme de llum’ reflecteix el tema de la religiositat des de tres perspectives: el refús de dogmes concrets i rituals, l’òptica del dubte, interrogació sobre la vacuïtat del cosmos i la bandera de l’esperança. A partir de ‘Dolç àngels de la Mort...’ i ‘Arbor Mortis’, Màrius presenta dos acostament força diferents al tema de la mort. Primer ofereix una invocació a la mort en un moment desesperançat; i segon, en canvi , proposa un reflexió sobre el fet ineludible de morir. La sèrie de ‘Cançons a Mahalta’ i el poema ‘Lorelei’ mostren dues maneres diferents de tractar el tema de l’amor. Mentre que ‘Lorelei’ es canta la creació i la mort de l’amor passional, però en ‘Cançons a Mahalta’ es canta la impossibilitat d’una relació amorosa, les qualitats de la dama objecte de l’amor.
Els títols dels poemes aporten pistes sobre la sona que s’hi canta i el tipus d’amor; el referent del mite germànic a “Lorelei” que pot ser un nom inventat que actua com elsenhal dels trobadors que ens remet a un tipus d’amor més idealitzat.
Senhal és una interpretació del senhal Mahalta que van des de les referències a una reina medieval catalana, l’esposa del Compte d’Estopes, enterrada a la catedral de Girona, el nom de la qual podia agradar al poeta.
dimarts, 24 de gener del 2012
LLEGIM SALVADOR ESPRIU
- ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
- Oh, que cansat estic de la meva
- covarda, vella, tan salvatge terra,
- i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
- nord enllà,
- on diuen que la gent és neta
- i noble, culta, rica, lliure,
- desvetllada i feliç!
- Aleshores, a la congregació, els germans dirien
- desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
- així l'home que se'n va del seu indret",
- mentre jo, ja ben lluny, em riuria
- de la llei i de l'antiga saviesa
- d'aquest meu àrid poble.
- Però no he de seguir mai el meu somni
- i em quedaré aquí fins a la mort.
- Car sóc també molt covard i salvatge
- i estimo a més amb un
- desesperat dolor
- aquesta meva pobra,
- bruta, trista, dissortada pàtria.
- DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ
- Cansat de tants de versos que no fan companyia
- -els admirables versos de savis excel.lents-,
- i de mirar com passa l'emperador tot nu,
- i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
- i de l'excés de mi, sense missatge,
- ara us diré, amb paraules ben clares,
- amb crit elemental, lluny d'artifici,
- que vull només parar-me en el camí,
- ja decantat amic de l'última injustícia,
- i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
- damunt la bona terra.
- NOVES PARAULES D'AGUR
- Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
- ni amb mots apresos al més savi lèxic,
- ni amb rares pauses o subtils silencis,
- no esgotaràs tots els noms de la mort.
- Només recorda
- que es diu vell caminant i també mur,
- i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
- Després, si així ho vols i t'agrada,
- vist que la lluna encara
- surt puntual de la fredor del mar
- i el vent, albardà foll,
- xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
- et serà lícit de sentir-te culte
- i, a estones, qui sap si felicíssim.
- SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU
- He de pagar el meu vell preu, la mort,
- i avui els ulls se'm cansen de la llum.
- Baixats amb mancament tots els graons,
- m'endinsen pel domini de la nit.
- Silenciós, m'alço rei de la nit
- i em sé servent dels homes de dolor.
- Ai, com guiar aquest immens dolor
- al clos de les paraules de la nit?
- Passen el vent, el triomf, el repòs,
- per rengles d'altes flames i d'arquers.
- Presoner dels meus morts i del meu nom,
- esdevinc mur, jo caminat per mi.
- I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
- enllà del cant, enmig dels oblidats
- caiguts amb por, només un somni fosc
- del qui sortí dels palaus de la lluna.
Les cançons d'Ariadna
- JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR
- Homenatge a José Luis L. Aranguren.
- Avui el cel
- és ja només
- ofec, buidor,
- ploguda nit
- al mar, al camp,
- dolenta mà.
- Com que no puc
- mai més dormir,
- faig del meu llit
- por de presó.
- A poc a poc,
- com un aflor
- sense perfum,
- sense color,
- creix, de l'arrel
- del pensament,
- l'última mort.
- Dalt, al teulat,
- urpes de gat
- esqueixen llargs
- drapots del glaç
- del sentiment.
- N'estic content
- i veig el fum
- de l'extingit
- ram del neguit
- de llibertat.
- Indiferent
- al temps, el vent
- de zenc, mesell,
- em bat, penell,
- rovell enllà
- del brut llindar
- d'un moll dolor.
- Negat al plor,
- al plany, al crit,
- estès al llit,
- Els temes recurrents són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, tractada amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància. Predomina el pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món, que, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.
- La recració mitològica no és un recurs utilitzat per a evadir-se de la realitat, sinó per a satiritzar, denunciar i moralitzar.
- La mitologia ofereix un gran nombre de símbols: Esther, Antígona, el cec (Déu), Sepharad (Espanya), Sinera (la llibertat perduda), etc. Altres símbols són producte d'expressions repetides constantment i posades en relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (pedra, marbre, pous, cisternes...) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, etc.).
diumenge, 15 de gener del 2012
SI EM VAGA
ARBRES
dijous, 15 de desembre del 2011
CANÇONETA INCERTA
CANÇONETA INCERTA
Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.
El cor quiet (1925)

